Torn per parlar avui d'un dels grans discos editats per Tom Petty

al llarg de la seva extensa i profitosa carrera musical.

“Damn the torpedoes” és un disc que confirmaria a Tom Petty i el seus Heartbreakers com un dels referents indiscutibles de la forma tradicional de fer rock americà, la qual tenint com marc d'aparició els finals dels anys 70, era més que complicat trobar-la entre les propostes de pes del moment.

De fet, la música d'aquest compositor de Florida va trobar més repercussió inicial al Regne Unit, on contràriament al seu país, es tornava a cercar l’essència del rock que als EEUU passava desapercebuda, ja que havia de mesclar-e amb el punk, el hard rock o el nou pop que ja mirava cap al que sonaria la dècada següent.

Però abans d’aparèixer el disc que ens ocupa, la història de Tom Petty passaria per un dels moments més complicats de la seva trajectòria. I és que el 1978, quan Petty començava a polir el que després seria aquest disc, ABC Records, el segell on Petty havia debutat amb un gran àlbum homònim el 1976 i amb el qual havia sorprès a crítica i públic amb un segon Lp anomenat “You're gonna get it”, es va trobar de cop i resposta immers en un procés judicial contra la que s’acabava de convertir en la seva nova companyia discografia, MCA Records, la qual comprava el segell ABC pretenent quedar-se amb l'autoria de les cançons de Petty i els drets editorials dels Heartberkaers, a la qual cosa Petty no volia renunciar.

Mentrestant, la gestació del disc continuava pel seu difícil camí; un procés complicat en el que a punt va estar Tom Petty de desaparèixer com artista i que finalment apareixeria com un revulsiu musical que contestava, així, la forma de fer musica rock per a masses dels anys 70, revisant des d'una òptica més clàssica la manera de construir cançons entre aquest estil.

Tan alta era la confiança de Petty en les seves composicions que no va esperar a guanyar el judici contra la seva discogràfica, sinó que va tancar-se a l'estudi d'enregistrament per fer el disc (pagat per la seva butxaca) que l'havia de confirmar després com compositor de referència mundial.

Pel camí tortuós del disc, es quedaren varis elements propers a Petty en les primeres cançons del músic; un d’ells, Denny Cordell, el seu primer productor va deixar pas a qui després acabaria convertint-se en una peça clau en l’èxit del disc, Jimmy Lovine, el qual -com productor- aconseguiria un so per al disc equilibrat i capaç de passejar entre dècades diferents amb la tranquil·litat de ser un clàssic de la música pel qual mai no hi passa el temps.

De so impecable, “damn the torpedoes” aconseguiria arribar els primers llocs de les llistes de vendes més ràpidament del que alguns crítics havien pronosticat, la qual cosa va ajudar a Petty a assentar-se com intocable de la seva nova casa de discos (MCA) amb qui havia començat tan malament.

D'instrumentació senzilla, equilibrada i adient al missatge comú que transmet l'autor a través de les diferents cançons, aquest és un dels discos considerats imprescindibles en la trajectòria d’un músic valorat extraordinàriament al seu país, i gaire bé relegat a un segon pla als mitjans més mediàtics d’Europa.

Bob Dylan, Bruce Springsteen o Johnny Cash, són noms que en els EEUU estan al mateix nivell de popularitat i respecte que el de Tom Petty, i és que de les partitures de Petty han sorgit alguns dels èxits més importants del pop americà, emmarcat en allò que els ianquis denominen “adult pop”.

Aquests noms guarden una relació musical, social i històrica que els ha permès ser tan importants en la música com són, ja que tots ells han estat capaços de superar modes, passar per damunt grups que arribaven al mercat amb ànsies de llevar-los protagonisme i posar ordre en l'enorme univers musical del rock que tantes vegades a sofert canvis de rumb.

I és que els riffs i les melodies incloses en “damn the torpedoes” són com les contenen altres grans treballs com “Born to run”, “Blonde to blonde” o “At folsom prison”, i és que tots aquest elapés posseeixen estructures sonores per les que no pot passar el temps.

Cal recordar que “Damn the torpedoes”, és junt “Hard promises”, “Wildflowers” o “Echo”, un dels més intensos i lloats de la història musical d’aquest artista.

De fet, gaire bé aquest és un disc de grans èxits, ja que des de “refugee” fins “louisiana man”, el disc és una correlació de hits en sí mateix, ja que amb el temps, les 9 cançons incloses originalment en el disc de 1979 han esdevingut clàssics impertorbables de Tom Petty.

Tan gran fou repercussió i la importància d'aquest àlbum que el 2010, es va tornar a editar remasteritzat i revisat per Petty en una edició deluxe que contenia cançons extres i versions diferents a les que convertiren a aquest autor en un personatge importantissim de l'escena rock americana i europea.

Només “the wall”, el disc de Pink Floyd, va ser capaç d'impedir que “damn the torpedoes” fos el numero 1 indiscutible de les llistes d'exits americanes i europees, tot i que aquesta és una anècdota que no desmillora en absolut el producte final, considerat com un dels 500 millors discos de tots els temps.

Honestedat, senzillesa, claredat d'idees, composicions fregant la perfecció i una enorme repercussió musical, de crítica i de públic, converteixen aquest àlbum, en un dels que són necessaris escoltar algun dia per entendre el rock americà de la dècada dels 70.

Aquest, a més, és un disc en el que a part de Tom Petty, hi trobam Mike Campbell, Benmont Tench, Ron Blair, Stan Lynch, Donal 'duck' Dunn, Phil Jones i Jim Keltner, conformant la banda que el fa possible, i sense la qual Tom Petty no seria el gran músic que es encara ara.

Àlbum enregistrat al sound city de Val Nuys i Cherokee Studios de Hollywood, considerats com dos dels millors estudis d'enregistrament dels EEUU, “Damn the torpedoes”, que va estar a punt de portar a la bancarrota al propi Tom Petty, acabà per aprofitar aquest problemes legals, econòmics i personals per donar-li més empenta encara a l’enregistrament del millors disc de rock dels 70.