Avui, continuarem el recorregut pels àlbums els quals per la seva incidència en l’època en què sortiren a la llum, pel talent del qui els va crear o la magnitud de l’èxit que tengueren, han estat -i són- influència de músics i referència habitual en els qui cerquen entre els seus records musicals un moment especial, fent aturada en 1970, quan Warner Bros Records, editava “Moondance”, tercer àlbum en solitari de Van Morrison que el convertiria en tot un referent musical

Un disc que amb el temps, seria considerat entre d’altres coses, com un dels millors àlbums editats durant els anys 70 i un dels millors discos de jazz de la història del gènere.

Tot i aquest reconeixement –posterior- a l’edició del disc, “Moondance” no arribaria precisament a cap èxit comercial i és que l’àlbum de Van Morrison no passaria del lloc 29 a les llistes del Billboard americà. De fet, aquesta circumstància va provocar alguns dubtes en la Warner sobre la capacitat real de Morrison de fer també de productor musical, i és que “Moondance” és la primera de les referències on trobar el músic de Belfast encarregant-se també d’aquesta faceta del procés d’un disc.

El propi Morrison, però, digué que ningú millor que ell sabia el que havia de transmetre aquell disc i –sobretot- com havien de sonar les diferents influències que es troben en el clàssic d’avui. Soul, jazz, blues i fins i tot referències al country americà, conflueixen d’una manera subtil en el disc, el so del qual – a més- es va anar gestant durant el propi enregistrament del treball que, finalment sí comptà amb l’ajut d’un co-productor donant suport a Morrison. Ens referim a Lewis Merenstein, a qui trobar també en l’altre dels primers clàssics de Morrison anomenat “Astral weeks”, a més d’en discos de Miriam Makeba, Curtis Mayfield o John Cale entre d’altres.

El segon dels temes que apareixen en el tracklist, i que dóna nom al disc, és un exemple de com s’ajunten part d’aquests estils musicals en una sola peça, que a més, es convertiria en un dels clàssics més rellevants de Van Morrison, essent el tema que ha tocat gaire bé a tots els concerts del músic.

Moondance, cançó que malgrat això, no s’editaria en format senzill fins a set anys i mig després de l’edició del disc, el 1977, és la que confirmaria el seu autor com un dels referents de la música de tots els temps.

També és “Moondance”, un treball en el que s’hi posa especial èmfasi a donar llibertat de moviments als músics de les sessions d’enregistrament.

Un fet poc habitual entre els projectes que lidera Van Morrison, qui és conegut per imprimir un alt nivell d’exigència als guions musicals que proposa fer, tant en directe com en l’estudi. Tal vegada, el fet que fossin Jeff Labes o Collin Tilton alguns dels virtuosos presents en l’enregistrament de Moondance, va ajudar a relaxar el control de Van Morrison sobre la interpretació, per a que es el compositor centràs més el seu interès en la producció, la sonoritat i la compilació final del seu tercer disc en solitari, un cop abandonats els Them, banda on trobar-hi Morrison des de 1964 fins 1966.

Finalment, i gràcies a aquestes aportacions musicals, el so aconseguit en els Mastertone Studios de Nova York durant l’agost de 1969, esdevingué un dels elements clau del projecte, del que destaca la combinació de la part acústica amb la elèctrica i l’especial tractament en la sonoritat i la intenció de la veu de Van Morrison. El resultat de tot això fou un disc amb una calidesa poc escoltada abans en un treball de jazz, al ser aquest un gènere que cerca un so molt més brillant del que es troba en “moondance”.

També és un disc de vida gitana, i fortament influenciat per la ràdio i la zona on es va gestar, i és que les cançons de “Moondance” foren escrites a una cabana prop de la mítica localitat de Woodstock a Nova York, i estan en bona mida impregnats del sentiment que un dels festivals més rellevants de la música, havia deixat darrere sí.

Temes tristos, d’enyorança al seu Belfast natal, es combinen amb cançons carregades de bones vibracions, arcs de sant Martí i temes filosòfics que tenen com punt de partida somnis tan estranys, com el que va ser el punt de partida de “These dreams of you”: l’assassinat de Ray Charles.

Moment de parlar d’imatge, de forma de visualitzar la música que conté aquest esplèndid disc. I és que la portada de “moondance” a més de Morrison, te un protagonista més amagat. Ens referim a Elliot Landy, el qui fou el fotògraf oficial del Woodstock de 1969.

Morrison no va tenir difícil convèncer aquest brillant fotògraf, per proximitat (recordem que Woodstock és la localitat on es gesten les composicions de Moondance) i per intenció, ja que l’ull de Landy, era del tot adient pel contingut que havia de tenir el disc.

Landy, Morrison i no ens hem d’oblidar de Bob Cato, s’encarregaren de dissenyar una portada i un llibret interior carregat d’art, que a més incloïa en el disc de vinil original, un conte escrit per Jane Planet, la dona de Van Morrison fins el 1973.

Un disc de transició que acaba amb “Glad Tidings”, tema que també fou el darrer en ser enregistrat i que sembla funcionar de revulsiu personal a Morrison, qui amb aquest tema deixa la tristor de deixar el seu pais, les dificultats d’arribar als EEUU i comença a mirar al futur amb esperança.

Àlbum excepcional, doncs, que pot servir d’ajut a comprendre la grandesa del seu autor.