Fem una ullada aquests dies a L.A Woman, treball discogràfic creat per The Doors el 1970, i considerat com dels millors discos d’aquesta banda i de la dècada en què es va publicar.

El sisè, i el que acabaria essent el darrer àlbum d'estudi dels Doors, és el disc que ben bé podria culminar i donar per acabada la trajectòria d’un grup cabdal del rock californià de la forma en què qualsevol banda somia.

I és que el tipus de so i de concepte de grup que Jim Morrison havia volgut aconseguir durant els cinc primers discos, tenia -a la fi- el resultat esperat gràcies, i a través, de cada una de les cançons del disc convertit en una mena d'homenatge a la ciutat de la llum i de la nit que fascinava a Morrison des de feia molt temps: Los Àngeles.

El disc de blues rock dels Doors que sempre havia volgut fer Morrison, (molt més que els altres components de la formació: Ray Manzarek, John Densmore i Robby Krieger), es feia realitat; convertint-se des del moment primer de la seva composició en l'àlbum mes rellevant de la banda creada per Morrison el 1963, la qual es considerava fins aquell moment un dels màxims exponents d'un nou moviment del pop anomenat psicodèlia (compartint definició amb Jefferson Airplane o els darrers discos dels Beatles).

Un disc, que fou enregistrat d'una forma totalment atípica, i molt pròpia dels deliris poc convencionals que envoltaven la vida dels Doors, i en especial al vida de Morrison, els quals provocaren que els Doors gaudissin d'un èxit enorme als EEUU alhora que cert odi, degut als excessos personals dels seus membres els quals anaven en augment en igual percentatge que el nombre de fans.

Així doncs, i després de desfer-se (prèvia baralla) del seu productor fins la data i artífex de la consecució del so propi del grup, Paul Rotchild, els Doors decideixen recloure's en el seu quarter general, situat al 8512 Santa Monica Boulevard de L.A anomenat “The doors workshop” (una antiga tenda reconvertida en local d'assaig) i allà mateix, amb una gravadora vuit pistes i en rigorós directe enregistrarien les preses que conformarien el gruix del disc que ens ocupa.

Veus al bany de la casa, guitarres fetes al saló o l'escala que unia el primer amb el segon pis d'aquell local, l’enregistrament fet com abans, es a dir, tots els músics tocant alhora per enregistrar el moment en una vuit pistes que es podria comprar a qualsevol mercadet, són alguns dels elements que fan de L.A woman” un disc mític, que conté, a més, algunes de les millors composicions i interpretacions de Morrison i els Doors.

Aquest és el disc dels canvis dràstics en els Doors, tant en l’estètica del so, com en la imatge dels components, i és que Jim Morrison, (i després, la resta de components) cansat de ser un símbol sexual, es deixaria la barba amb la qual aquest cantant marcaria la seva imatge fins a finals dels dies de l’autor.

Això sí, malgrat semblar una altra persona, malgirbada -massa hippie fins i tot pels temps que corrien- la veu de Morrison encara estava sota l'absolut control que el cantant exercia sobre aquest instrument, un dels poderosos arguments musicals dels Doors.

Un altre dels factors clau en la consecució de la importància musical que té el disc que ens acompanya, és el so que es va aconseguir gracies al tipus d'enregistrament del que ja parlàvem línies amunt i en bona mida aconseguit per la persona responsable del seu control, Bruce Botnik que després d’aquesta feina a “L.A Woman” es convertiria gaire bé en un membre més del grup. De fet, Botnik havia esta sempre a l’ombra de Rotchail com enginyer de so i coproductor musical acompanyant del grup des dels inicis dels discos (Els sis àlbums de la banda: The doors, Strange days, Waiting for the sun, The soft parade, Morrison hotel i L.a. woman tenen la seva impremta) i en el que els Doors hi tenien plena confiança en la seva forma de manejar els faders.

Tan gran és la importància i influencia de Botnik en els Doors, que ell mateix ha supervisat personalment la resta de compilacions i reedicions que han vengut amb el temps, i és que el mite del grup sempre ha anat bé per aprofitar l’excel•lent tirada comercial que encara genera aquesta banda.

El disc amb Botnik al capdavant aconseguí una fita que Rotchild mai no pogué assolir, i és que “L.A. Woman” ostenta un record impressionant: esser el primer disc de rock dels EEUU en superar el milió de còpies venudes. Tot i que aquest àlbum sigui recordat més per les moltes polèmiques que el varen acompanyar.

Judicis contra Morrison per escàndol públic, multes a la banda per alteració de l’ordre que costaven cents de mils de dòlars i un assetjament legal continu contra el cantant d’aquesta formació (dirigit per grups conservadors americans), varen provocar que per mor d’eludir la presó a la que estava abocat Jim Morrison, aquest decidís anar a viure a Europa i acabar -així- amb la trajectòria dels Doors, quan estaven precisament en el seu millor moment.

De fet, Jim Morrison pensava que com més li tallassin les ales creatives pitjor seria la seva música; un fet aquest pel que no estava disposat a passar, i que es convertí en el principal motiu pel que el músic prenés la decisió de tancar la porta a la banda, i refugiar-se a París per dedicar-se a escriure poesia.

Encara que aquesta fou una decisió que, al començament, no es prengué per massa ferma, donat el fet que els Doors estaven passant per una de les etapes més esbojarrades de la seva història com a banda; una etapa marcada pels excessos de tot tipus: des de l'obsessió pel 'carpe-diem' fins l'apropament a la bruixeria shaman de ritus satànics (per poder dominar els secrets del peyote), formaven part dels escàndols que protagonitzaven els Doors, i sobretot Jim Morrison, qui s'autodenominava “el rei llangardaix' o l'àngel exterminador.

Per contribuir a la imatge psicodèlica de Morrison, (de qui diuen tenia un coeficient d’intel•ligència superior als 149 punts), cal dir que des de petit tenia certa connexió amb tot allò que fos esotèric o obscur, essent habitual lector de Nietzche, Rimbaud o Jack Kerouac, autors que semblen presents en les lletres de cançons de discos anteriors com “the end”, “people are strange” o “when music is over”.

Pero curiosament, el disc millor considerat com és aquest “L.A Woman”, està carregat d'optimisme junt a la bogeria habitual de les lletres de Morrison. Un optimisme banyat en alcohol i LSD, que fan de les composicions de l'àlbum tot un viatge sonor a traves del qual conèixer la vessant simpàtica de Morrison.

Unes cançons aquestes enregistrades pels Doors (Jim Morrison, Ray Manzarek, John Densmore i Robby Kriegger) i reforçades per la guitarra de Marc Benno (guitarrista també de gent com Eric Clapton o Rita Coolidge) i Jerrry Scheff (conegut per ser el baixista d'Elvis Presley a qui Morrison admirava profundament).

Per exemple 'crawiling king snake', que és a més una de les poques cançons no pròpies que trobarem en tota la discogràfia dels doors (en aquest cas un tema original de John Lee Hooker), a més de la simpatia del tema, mostra la intenció oberta per part del grup de fer blues rock, ja que Hooker és un dels pares d'aquest gènere musical.

“Riders on the storm”, fou tal vegada una de les cançons més conegudes dels Doors, que inicialment va ser concebuda com un instrumental que pretenia emular una tempesta (en el començament del tema hi ha mesclat el so d'una tempesta real) i que fou una de les principals raons per les quals Rotchild abandonaria el projecte que aquest productor qualificà de “musica per cocktails”. Però, després que Morrison li afegís al darrer moment la lletra que té, es convertiria en un dels èxits més rellevants de la formació.

Tan varen apurar el temps, que la mescla final d’aquest cançó, enregistrada la darrera de totes, ja no va comptar amb Jim Morrison a l’estudi (qui era camí de París evadint la justícia americana).

Per aquells amants de les llegendes que envolten els Doors (que són moltes per cert) hi ha una cançó que resulta d'especial interès. “l’Amèrica”, en ella, als darrers compassos es fa referència a Mr Mojo... I qui o què és Mr Mojo? Idò l'alies que volia fer servir Jim Morrison per fugir de la seva vida com a tal, i instal•lar-se a África sota aquest pseudònim per evadir-se del món i la vida que havia portat fins el moment.

Molts són per cert els qui creuen que Mr Mojo, va complir el seu somni, i realment no moria un 3 de juliol de 1971, sinó que aquest era el dia en que agafava maletes i partia cap a una altre vida... terrenal, això sí.