Aquesta setmana la dedicarem a repassar les cançons incloses en un disc que està carregat de circumstàncies no musicals molt especials, les quals han fet possible que l’àlbum d’aquests dies, sigui considerat com un dels més importants de la dècada dels 80 en particular i de la música moderna en general.

1983 fou l'any en què un dels trios més reconeguts de la música pop dels 80 es confirmarien com un dels noms clau del gènere, probablement perquè entre la seva música pop hi havia molt de jazz, d’electrònica, de reggae, i també de rock. I és que The Police, grup format per Sting (Gordon Mattew Thomas Summer), Andy Summer i Stewart Copeland, aconseguiria el seu èxit més rellevant amb el disc d’aquesta setmana, el que acabaria essent el darrer de la trajectòria dels londinencs.

Un trio aquest que des d'un començament (1977) havia apostat per un estil proper al post punk que començava a tenir força entre els músics anglesos i irlandesos (the clash, o u2 també començava la seva trajectòria amb un pop carregat d'elements sonors propis del post-punk) però acabaria aconseguint repercussió musical gràcies a la combinació de pop, reggae i new wave inclos que tenia Reggata de blanc, segon àlbum del grup (considerat junt el London Calling dels Clash) un dels gran discs de la onada new wave anglesa emergent als 80.

El que molts no imaginarien amb el cinquè disc de la trajectòria de la banda, ja que mai ho anunciaren oficialment, és que “synchronicity” seria el darrer dels àlbums fets com The Police. Segurament, per aquest motiu “synchronicity” és un disc enregistrat amb un nivell de qualitat enorme, interpretat amb un extra de sentiment i destinat a fer història.

Això sí, com grans músics que són els components d’aquesta banda, els problemes personals s’oblidaven quan posaven els peus dins l’estudi d’enregistrament i començaven a gravar, això sí només durant aquests moments, ja que la gravació en sí fou força tensa. I això que “synchronicity” es va enregistrar als estudis Air originals, situats en un entorn paradisíac com és el Carib, i creats per George Martin (un dels productors dels Bealtes) el 1965, pel qual hi passaren Rolling Stones, Supertramp, Dire Stratis o Paul McCartney, fins que l’huracÀ Hugo se’ls va emportar per danvant el 1989..

Tres mesos de treball intens i carregat de problemes, on per damunt de tot cal destacar la gran tasca interpretativa de tots els components del grup, un dels pilars fonamentals de l’èxit de l’àlbum que ens ocupa.

Tanta fou la química que aportaren els estudis del cinquè beatle, George Martin, que el disc acabà guanyant varis grammys entre els quals s'hi trobaven tres importants guardons: el de millor interpretació de rock, el de millor interpretació de pop i el de cançó de l'any, gràcies a comptar aquest disc amb la peça més rellevant de la trajectòria dels Police, que a mes a mes fou el single avançament de l'album, aconseguint un exit impressionant. Ens referim a “every breath you take”.

Vuit milions de copies venudes només als Estats Units, mig milió de discos més venuts a Alemanya, altres 500.000 al Regne Unit, i així fins a vuit països més, aconseguiren fer d'aquest àlbum la carta de presentació perfecte per poder muntar una de les gires de concerts més llargues i multitudinàries dels anys 80.

I és que amb aquest cinquè àlbum, The Police, arribaria a la xifra global de 50 milions de discos venuts en tota la trajectòria, i aquest fet, afegit al rumor més que probable de la dissolució del grup que mai fou feta oficial del tot, provocà el desig de la gent per seguir els directes d'aquella banda.

Un tour de concerts que acabaria el 1984, i que donaria pas ja al primer disc en solitari d'Sting anomenat “The dream of the blue turtles” el qual compaginaria encara amb la seva feina al capdavant dels Police, ja que no seria fins 1986, i amb els concerts que The Police faria a benefici d'aminstia internacional, quan la banda acabaria definitivament la seva carrera musical. Un adéu anunciat després que Copeland patis un accident poc abans de 1987 el qual l’impedia entrar a enregistrar el que hagués pogut ser el sisé disc de la banda. Però aquest accident, i la relació inexistent dels components del grup precipitaren del tot la desfeta definitiva.

Synchronicity, és el títol de dos dels temes cabdals del disc 'encarregat l'un d'obrir l’àlbum i l'altre de fer de nexe d'unió perfecte entre Miss Gradenko i “Every breath you take”. Ambdues parts d’aquesta cançó basades en el llibre que Arthur Koestler escrivia l'any 1972 anomenat The roots of conincidence, en el qual es feia referència a la teoria de la sincronia del psicoanalista Carl Jung, (qui defensava que dos o més fets que aparentment succeeixen per casualitat formen en realitat part d'un procés superior).

A l’àlbum que ens ocupa les temàtiques obscures (dolors, enganys, decepcions...) són les que copsen la majoria de lletres, elements que semblen reproduir el moment difícil en què es gestà aquest disc, un àlbum majoritàriament compost per Sting.

Només “Mother” i “Miss Gradenko” no tenen la signatura d’aquest músic; de fet, es varen incloure gaire bé per evitar una ruptura abans de la finalització del disc, i tot per qüestions sobre els drets d’autor, que en el cas dels Police, no es repartien equitativament, sinó que anaven a parar al seu compositor únic, normalment Sting.

De fet, la temàtica i la musicalitat d’ambdues peces disten molt de la línia argumental del disc en sí, ja que una sembla inspirar-se en el film psicosi de Hitchcock. I l'altra en la construcció d’una estranya metàfora que pugui explicar la repressió existent en el grup.

Every breath you take, és una cançó de gelosies i possessió, la qual varen arribar a definir com el “yesterday” dels 80. Un tema, que curiosament es el mes recordat de la banda, i que probablement sigui el més distant al que és el so propi dels Police (un so que en temes com Roxanne o Bring on the night, sembla tenir més pes al llarg de la trajectòria)

Wrapped around your figner, és la manco dura (junt tea in the sahara) de les cançons del disc, tot i parlar d'un triangle amorós d'esposes i amants, el fet de ser la balada del disc, i de tenir un so tan amable, lleven certa cruesa al disc, la resta de cançons del qual continuaria per la mateixa línia, a través de la que el grup anava avisant i explicant d'alguna forma el perquè de la seva dissolució... King of pain sembla ser de les més clares vers això, un tema emocional que parla de la tristor del seu compositor, Sting i que curiosament fou l’únic de tot l’àlbum que no va ser acompanyat de cap video clip, en una època en que l'eclosió dels vídeos musicals, estava a l'ordre del dia.

Disc enregistrat als estudis Air del carib propietat de George Martin, a qui la companyia va posar al capdavant del projecte no només per la seva inteligencia musical sino també per l’emocional, ja que Warner volia evitar sí o sí que l’album no s’acabàs degut a una baralla interna del seus músics.

Tot i que no hi prengués part molt activa, el fet d’estar a aquells mítics estudis semblar que va ajudar a calmar els ànims.

En la part més purament musical, tant Air Studis, com Le Stedui la sala d’enregistrament situada al Quebec, (Canadà) foren llocs essencials per ser on s’enllestiren els temes musicals, i és que s’ha destacar la tasca feta en la producció i masterització del disc. Uns aspectes que donen a aquest àlbum un so i un finalització musical que l’han fet passar per les diferents dècades sense perdre interes; un fet que passa molt poc en els discos nascuts als anys 80.

The Police i Hugh Padgram (enginyer de so d’artistes com Peter Gabriel, The Humang League, Paul McCartney o després Stin en solitari), són els responsables d’aquesta consecució sonora que fan de “synchronicity”, també un gran disc en l’aspecte tècnic.