Amb "Violator" ens transportam fins els començaments de la dècada dels noranta, per descobrir un dels treballs que assentarien les bases del pop electrònic així com es coneix actualment.

Un àlbum creat per Depeche Mode en el que l’ambientació sonora carregada de certa melangia, cruesa emocional i complexitat sonora, el qual no va evitar que aquest fos un dels discos més venuts i millors considerats de la dècada que començava tot just quan David Gahan, Martin Gore, Alan Wilder i Andrew Fletcher (ja sense Vince Clarke, un dels creadors del grup) editaven el que seria el disc més important de la seva trajectòria.

Mute Records s’encarregava de posar en circulació al Regne Unit, i part d’Europa aquest àlbum, ja que als EEUU era a través de Reprise Records el mode en què la formació britànica arribava a les tendes de discos.

Violator seria, de fet, la consagració internacional de Depeche Mode, que ja venia de sorprendre i arrasar comercialment amb “Music for the masses” (el disc predecessor d’aquest “Violator”), el qual contenia alguns clàssics ja del grup, com “Never let me down again” o “Strangelove”. Tot i que aquell disc, editat 3 anys abans del que ens ocupa, el 1987, tenia un component electrònic més marcat que allunyava els britànics de l’interès del públic seguidor del gènere pop, que sí va veure en "Violator" un àlbum on sentir-se més identificat.

De fet, un dels principals èxits del disc d’avui, fou aques; saber mesclar dos gèneres fins aquell moment força distanciats entre sí com eren el pop i l’electronica, sota una denomiació inicial, no gaire encertada, de new wave o dark wave.

Independentment del gènere en el que es volgués etiquetar el treball, la música inclosa en ell té una qualitat molt gran, fent que cançons del seu tracklist acabassin convertides en himnes generacional, com és el cas de "Personal Jesus", un dels tres pilars musicals de l'àlbum. I és que "Personal Jesus”, la primera cançó protagonista d’aquests tres moments, aconseguiria un efecte balsàmic en la formació, que no estava del tot segura en la fórmula necessària per a repetir l’èxit del disc anterior “music for the masses” i de l’elapé en directe editat just abans del disc d'aqvui, “one hundred and one”.

Així que a mode de prova, durant l’estiu de 1989 (el 29 d’agost concretament), Gahan i companyia decidiren editar un senzill d’avançament amb aquesta cançó, per tantejar com funcionaria el nou so que estaven cercant en "Violator" i de passada anant obrint boca entre el públic britànic.

Però les primeres previsions que feien pensar en aquell tema com un single bo, que podia tenir possibilitats de tenir repercussió entre el públic, es varen veure desbordades per la realitat. I és que la cançó es convertiria en un referent del que seria el disc fonamental en la nova forma de veure la música que els britànics posarien en boca de tothom, i que altres propostes com The Human Leage o New Order ja tastaven en paral·lel, tots tenint sempre de capçalera referencial als mítics Kraftwerk.

Això mentre Depeche Mode, lluitava en popularitat contra bandes incloses en el moviment emmarcat dins el pop, que amb el sobrenom de "nous romàntics", englobava a bandes com Duran Duran o A-ha.

Produït per la pròpia banda i el productor Mark Ellis, conegut amb el sobrenom de Flood, Violator sabria condensar les idees musicals que el propi Ellis havia anat testant en altres produccions en les que veure el seu nom, i que a més continuaria proposant en posteriors treballs. Per exemple, Pj Harvey, Nick Cave and The Bad Seeds o després Smashing Pumpkings o The Killers, són artistes que elegiren a Flood per quadrar el so del seus discos.

I posats a rompre esquemes, la segona de les peces clau en l'entramat musical del disc s'encarregaria de tirar per terra la visió "comercial" d'un senzill, i és que "Enjoy The Silence", el segon dels avançaments musicals, que la formació posava en circulació un mes abans d'editar el disc, era un tema de 6 minuts de durada, la qual cosa semblava convertir-se en un impediment enorme a l'hora de ser present en la majoria de ràdios anglosaxones que ja aplicaven la màxima dels 3 minuts com a temps màxim dels temes a punxar.

Doncs, la jugada va sortir bé, i "Enjoy The Silence" (versió senzill, un pel més curta que la versió d'àlbum, això sí) seria un rotund èxit a tots els nivells.

De fet, els noranta són temps de certa confusió en tots els aspectes "industrials" de la música, i el negoci que aquesta ja era en tota regla, i és que quan aparieixa "Violator" al mercat, la industria del disc estava en plena confusió pels formats nous apareguts per guardar la música, i que volien ser nous estàndards d’ús.

Era el moment del cassette digital de Philips, (ddc), el mini-disc de Sony, les primeres versions de l’mp3, els primers dvd’s en dolby digital, el compact disc, etc. Tots ells, lluitant per convertir-se en els nous reis de la producció industrial basada en la música.

Així que, per confirmar l’aposta decidida de Mute Records per aquell disc, el segell encarregat d’editar i distribuir violator per mig món, va optar per utilitzar tots els formats existents, per poc estàndards que semblassin.

Així, es poden trobar algunes de les 15 milions de copies venudes del disc, en formats tant dispars com el dat (cinta digital) o el super àudio cd.

Formats nous, que bàsicament cercaven un espai en la nova era digital de la música i que grups tan electrònics com Depeche Mode també varen saber emprar a mode de marketing per fer imatge.

Per cert, que la imatge fixa i en moviment, es va encarregar a un habitual dels grans artistes: Anton Corbjin, un dels fotògrafs i directors de moda del pop, qui va crear l’esplèndid clip basat en la cançó que protagonitza el tercer dels moments rellevants als quals ens referiem abans: "policy of truth".

Una peça que no fa altra cosa que confirmar el domini musical i tècnic dels nous sintetitzadors que sorgien a l'època amb el que compta la banda per fer el disc d'avui, així com la capacitat de Dave Gahan de liderar amb la veu profunda (gaire bé de crooner) l'àmbit musical i sonor del treball que ha passat per diferents dècades com un dels referents de la música.