Sols dir que cada vegada que enregistres un nou disc t’acostes a un cert ideal de disc pop, senzill i perfecte… Aquesta vegada amb 'Electronic Devices' t’hi has acostat encara més i n’estàs content?

N’estic convençut, més que content. He fet el disc que volia fer, i soc en un punt en què puc fer temes com “Siento feelings” o “Cinquanta euros” i fer-los convençudíssim. I també crec que m’estic acostant a la definició de disc de música pop amb un concepte cada vegada més ampli de la música pop. En xerram com si fos un estil, però en realitat és tota la música moderna que es dirigeix a un públic general, és a dir que en realitat ho abasta pràcticament tot. I el meu públic ja coneix la meva ironia i el meu llenguatge i per tant espera coses noves, també. Ja els he educat dins això, es decebrien si fes un disc superconvencional [Riu]. Després d’haver fet un àlbum com Odissea trenta mil (Produccions Blau, 1999), que era experimental, la gent ja sap que hi haurà de posar de la seva banda per escoltar-lo. I hi haurà a qui li agradaran més els temes més pop i altres que hi trobaran altres estímuls, diferents.

Coneixes millor el teu públic i ell també et coneix millor a tu. Tu també et deus conèixer més a tu mateix com a músic, és així?

Ara sé com ho he de fer perquè un disc soni i se senti bé. He guanyat capacitat de posar-me a la pell de qui escolta. Això que de vegades diuen, que has de demanar una segona opinió perquè tu mateix no pots jutjar la teva feina, amb els anys ho aprens. I quan he de mostrar el disc a un amic, abans de posar-lo, només de veure’l a la porta ja m’ha ensenyat coses perquè ja sé què li agradarà i què no. He fet milers de concerts i ja he vist a quines cançons se’m despista el públic i a quines s’engresca, i no sempre són les que em pensava. I tot això m’ensenya. Per exemple, no donàvem ni dos duros pel directe d’“Astronauta rimador” i ara és el gran èxit dels directes. I això ens ho ha ensenyat la gent, si m’hagués quedat tot sol a l’estudi fent música no ho hauria après mai.

Del que no hi ha dubtes és que és un disc més electrònic que els anteriors, i no només pel títol.

Sí, volia posar qualque cosa d’elèctric al títol i no ho tenia gaire clar. La primera opció era Best Boy Electric, que és allò que surt als títols de crèdit de les pel·lícules, en referència al tècnic, però després dins l’avió vaig sentir l’hostessa xerrar dels electronic devices i em va agradar molt. Vaig haver de convèncer molta gent a qui ja havia convençut de l’altre títol...